VARISARQUITECTES

Hi ha dos passeigs  successius per aquesta exposició.

Un està acompanyat per l'evocació d'una Barcelona que potser va ajudar a la ploma de Cervantes, i que també està present com una broma matinal, a cada pas de l'exposició.

Aquest passeig està esquitxat d'olors d'una altra època, per ajudar a acompanyar el sentit de cada capítol i a tenir un reflex llunyà d'una altra manera de viure. Està també replet d'altres reflexes que multipliquen una visió teatral, escènica, perduda en la ficció i fragmentada d'aquella Barcelona, les seves estances i els seus habitants.

Espills, vidres, olors a espècies, transparències, tuls, decorats, cordes, llums i ombres, parets que sembla que ens parlen i el so llunyà d'algunes campanes. Tot per un costat, per ajudar a presentar millor la Ciutat d'aquell temps y, per l'altre per a protegir els tresors que es mostren a l'exposició. Però sobretot, per fer-nos compartir amb el llibre que anem seguint, aquesta amalgrama necessària per construir la ficció feta amb lo aparent i lo real, lo al·lucinat i lo lúcid, la follia i la raó.

L'altre passeig és a través de la petjada que el Quixot ha deixat a la Ciutat.

Fragments de reconeixements i menyspreus cap als valors del llibre, composen un mosaic tenyit a vegades per la tensió dels pols enfrontats, y permeten veure el gruix de la influència de Cervantes en el món dels seus seguidors i detractors.Es travessa en aquest passeig, un espai a cavall entre lo simple i lo complex.Un encreuat incomplet, un laberint, el blanc i el negre i un trencaclosques que suporta el pes d'acompanyar-nos en aquesta segona part, ajudant a protegir, classificar i ordenar el testimoni de la intenssíssima relació de la Ciutat amb el món Cervantí.

Un pou infinit de llibres, imatge d'una biblioteca repleta de tots els llibres que sostenen, metafòricament, la màgia, la ficció i la realitat, els paisatges i els sentiments del Quixot, ens acomiada, al seu pas, com darrer testimoni pel record.